Et trobem a faltar, Tati

Ens vas deixar el passat 23 de desembre. Tenies onze anys i venies al Centre Obert des dels 5. I encara que la pèrdua sempre és dolorosa, amb aquesta edat ens resulta insuportable. Per inesperada i per injusta.

Aquest escrit neix de la voluntat de tot l'equip del Centre Sant Jaume d’acomiadar-nos de tu, Tati, però també de la necessitat més visceral de trencar el silenci i de cridar ben fort que no estem bé, que estem enfadades amb la vida, que ens faltes.

Afrontar el dol amb els teus companys i companyes del Centre Obert no està sent gens fàcil. Explicar-los que ja no hi ets i que no tornaràs a ser-hi. Així de cru. I d’irrevocable.

Durant setmanes, els teus amics i amigues han anat posant paraules a tots els sentiments que ens provoca la teva absència a través d’un mural preciós que pots llegir una mica més amunt. Avui ens detenim a mirar cada frase i ens atrevim a navegar per alguns dels sentiments que ens desperta la teva marxa. La “tristesa”. La “frustració”. La “decepció”. La “impotència”. La “por” i els “nervis” de la Paula. L’estat de “xoc” en que es queda la Kimberly i la Yulia.

Des de les amigues que et donen les gràcies “per ser tan bona companya” i “per les abraçades”, fins als amics que et demanen perdó per no haver passat més temps amb tu.

Tens companys que es queden “amb moltes preguntes”, d’altres que no poden dormir, que pateixen malsons, que no aconsegueixen entendre-ho...

Algú escriu que té “ganes de plorar”, així que ens aturem un moment per plorar juntes, en grup, perquè “et trobem a faltar”, perquè “ets la meva millor amiga”, perquè “ens ho hem passat xaxi amb tu”, perquè “t’estimem”.

Entre tantes paraules i records, llegim alguns desitjos que es repeteixen al llarg de tot aquest mural de les emocions: “descansa en pau”, “vola alt”, “sigues feliç”. I al centre de tot, Tati, una veritat poderosa: “El Centre Sant Jaume t’estima amb tot el cor”.

Gràcies per tot aquest temps viscut amb tu.